Setembre, mes de la COLLITA DE L’ARRÒS en l’Albufera
Encara queden alguns llauradors amb els quals compartir la transformació que ha patit el cultiu de l’arròs en els últims 50-60 anys. Lluny queden aquelles jornades llargues i maratonianes de sega de l’arròs a mà; colles de jornalers procedents de diverses zones de València i voltants, dormien en barraques, graners i pallers repartits per la marjal, lluny de les seues famílies i afins durant una llarga temporada. Una vegada en la faena, algunes vegades, tenien suficient força com per a rebel·lar-se i demanar un augment del seu jornal, abans de seguir amb la feina de casa, amb el perill que l’amo perdera la collita.
Conten que uns 12 homes podien arribar a segar 1 hectàrea diària. Estaven completament organitzats. Cadascun d’ells desenvolupava un paper diferent. A part dels segadors, hi havia persones encarregades de desbarbar, o tallar part de les tiges de les plantes segades. També estava qui s’ocupava de traure les garbes d’arròs del camp mitjançant taules de garbejar (espècie de trineu lliscant sobre el fang) tirada amb l’ajuda d’animals: cavalls, mules, etc… Una vegada en la riba, les garbes es passaven a les barcasses que transportaven l’arròs a les eres on es trillava (se separava els grans de les plantes). I no oblidem dues faenes molt importants: la de l’aiguader, imprescindible en una tasca tan dura com la sega manual de l’arròs; i la del ranxero, o persona encarregada de preparar la Paella, l’all i pebre, o qualsevol altre guisat tradicional de la zona.
Tot allò va passar a la història, les primeres recol·lectores què van arribar a l’Albufera, es van provar en el Tancat de l’Estell d’Arròs Tartana en El Palmar i en la Finca del Saladar a Sueca, dues recol·lectores alemanyes disposades a mecanitzar el mètode de sega què s’havia dut a terme tradicionalment en l’Albufera des de la conquesta dels àrabs en el 711 d.c., on aquests introdueixen el cultiu de l’arròs a Europa per primera vegada. Actualment, la sega manual no s’ha perdut del tot, Arròs Tartana continua segant a mà les vores dels camps on no ho aconsegueix la segadora.
Tots els arrossos, diuen si hi ha al voltant de 100.000 varietats en el món, s’han de segar amb la humitat que els corresponga per a garantir la seua màxima qualitat gastronòmica. Ací entra la perícia del llaurador, per a saber quan és el moment ideal per a segar. Del camp, l’arròs s’emporta a l’assecador. La forma tradicional es realitza de manera natural estenent l’arròs en l’era, i amb la brisa de la Mar Mediterrània. Industrialment, es realitza amb una assecadora mecànica. Un assecat adequat, garanteix la qualitat de l’arròs a l’hora de cuinar-lo i degustar-lo. Una vegada assecat l’arròs, el fruit i suor de l’agricultor de tota una campanya, queda emmagatzemat en els graners per a la seua venda.
Article redactat per Juan Carlos GALBIS -Mestre de mestres arrossers-, José ZAFRA, -apassionat dels arrossos- i Juan Valero -Gerent d’ARRÒS TARTANA-.